Passo de llarg. Sí, passo! L’últim dia que vaig intentar que un embriac connectés el que seria el software cerebral per recuperar ni que fos un bri de raó o de lògica, vaig haver de reiniciar-lo.
Ah! Els ordinadors i la cèlebre icona “esperar a que el programa responda”... Quina estafa! Que s’esperi ta tia, que la van prejubilar per un parell de depressions fingides i té més temps que jo.
Vinga a clicar “finalizar ahora”, però no hi ha manera humana que el coi de rellotge de sorra desa-paregui de la pantalla, que en principi és blanca (tot i que va adquirint uns tons caca d’oca força sospitosos que mica en mica es defineixen i... Sorpresa! Sorgeixen uns bonics quadres escocesos).
Arriba un moment que ja no hi ha res a fer. L’aparell està destinat a morir tràgicament. No obstant, encara li queda un alè de vida... petit. Desfibril·lador a 350... Va! Jxum! El perdem, el perdem!
“Si us plau, reacciona!”, exclama l’usuari en ple atac esquizofrènic. Ara, d’ira: “Reacciona!!!”. I ara, psicòpata: “Reacciona... He, he”. La desesperació s’eleva... segueix elevant-se i... entrem en una discussió de política lingüística: “Escolta, t’ho diré en el teu idioma: 1, 0, 0, 1, 1! Sí, t’hauré de desenxufar de la respiració assist... de-de la corrent”.
Us parlava de... Ah, sí! Del metro, oi? Doncs això. Passada la primera prova, baixo per les escales metàl·liques i arribo a l’andana. No hi ha comunicació. Hi ha més vida al desert de Kalahari que en aquell trist racó de món.
Silenci... res! Fins i tot la màquina de begudes havia deixat de funcionar per no trencar el clima amb el seu zum-zum. Aquella fortor de pixum de gat em va obligar a aferrar-me ràpidament al paquet de mocadors “olor a rosas” que duia. Sí... una escena commovedora.
El tren és vomitat pel túnel de l’esquerra, s’atura amb un “iih” mi bemoll i obre les seves portes. A dins... aire condicionat? No, no ens enganyem. Els gasos CO2 estan fent un míting contra el partit de l’oposició, el monòxid de nitrogen.
En realitat, a dins, tot continua igual. Cadascú va pel seu compte. L’un llegeix una revista de plantes medicinals, l’altre es talla les ungles dels peus i el de més enllà es passa tota l’estona pensant en la bronca que li va deixar anar la sogra el dissabte a l’hora de dinar. Res d’especial.
La cara de tots els passatgers és d’un depriment que fa caure d’esquena. Al vagó hi ha guixades com “Qui ho llegeixi és tonto”, “Javi loves Vanesa” i altres paraules indefinides. Els seients, mig desplomats i plens de xiclets de menta tropical pertot arreu, fan que sentis una incomoditat flagrant en recolzar-hi el cul.
De sobte, un soroll espantós irromp l’harmonia. “Ggggxxx... pròxima parada... sssss... correspondència amb línies... rrrfffff... Barcelona”. És “la veu perfecte” (de Mercè Montalà o semblant) que, cada vegada que s’arriba a una nova estació, repeteix la cantarella.
“Perdoni... quina parada ha dit? Perdoni...”. Ningú em fot cas. “Perdonin!”, crido. Tothom em mira, i la veu repeteix: “Estació de Sants”. Vaja... On hem arribat? Amb quina mena de civilització ens hem convertit? Són certs els rumors que diuen que la vicepresidenta del govern practica el canibalisme? Bé, aquesta última no venia al cas.
Acabo dient que... Visca el transport públic! No canviïs mai, ets genial. “Best friends forever”!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada