En pantalla hi va aparèixer un presentador engominat que es repeteix més que l’all, en Domingo Domínguez, que juntament amb uns tertulians cridaners, prepotents i amb cara d’haver-se menjat un iogurt caducat per berenar discutien sobre el color de les metxes d’una cantant famosa.
El programa es deia “Televidents en zel” i havia estat canviat d’horari d’emissió múltiples vegades per falta d’interès públic. La pudor de quiròfan que feia el plató havia provocat la intoxicació de la majoria de col·laboradors.
El segon canal emetia un documental d’animals sobre les càries dels elefants africans ideal per a una llarga becaina. Vaig provar un tercer intent però vaig anar a parar de ple a un d’aquells culebrots on els actors amb massa feina se’n van inexplicablement a un país inhòspit o moren tot de sobte.
Cada cop premia els botons del comandament a distància amb més ràbia. No em podia donar per vençut. Al canal infantil, un pastís de nata molt artificial s’enclastava contra la cara d’un pallasso miop que aquell dia no havia passat per la perruqueria; al de notícies no paraven de llegir desgràcies pel “telepronter” amb cara d’intel·lectuals; en un canal mig borrós s’hi entreveia un adolescent d’hormones assassines, uns pantalons de cinc talles més grans de la que li calia i uns pèls a la barba que recitava un poema d’Espriu en versió rap; tot seguit, una entrevista a un irlandès que no estava doblada ni subtitulada; un programa de cuina en el que no es rentaven les mans; un concurs de cant on tots els participants eren destrossats moralment a causa de les crítiques poc sensibles i massa directes del jurat...
I, sorpresa! Ja havia arribat al canal 23. Si seguia endavant m’arriscava a quedar atrapat en un laberint de canals comercials i les meves neurones respondrien instintivament actuant com una manada de nyus en un dia de rebaixes. Vaig agafar aire i vaig prémer el maleït botó.
Canal 24. Vaig reconèixer a la pantalla el rostre operat i tivant d’en Domingo Domínguez i el seu somriure fals enganxat amb superglue, altra vegada. Donava pas a plató a un ventríloc que imitava el Chiquito de la Calzada mentre desfilava en roba interior i llegia cartes del tarot amb els dits del peu.
Els guionistes acabaven de quedar a l’atur aquell mateix moment. Em venien arcades (i no em refereixo a l’arquitectura). Vaig començar a estirar-me els cabells i a cridar com un desesperat. Només amb la publicitat subliminal ja omplien ben bé una hora de programa! Entre anunci i anunci, s’insultaven entre ells, per donar-li morbo a l’assumpte.
A continuació, un xoc cerebral em va provocar ganes de trencar la primera cosa que em posessin al davant (amb una elevada preferència de cara el platet de ceràmica que em va regalar la meva tia per Nadal i que segurament va comprar en una botiga de souvenirs barats, o almenys això posava a l’etiqueta).
“Truca al 900 123 123, endevina quan fan dos més dos i guanya un MP3 i un pernil ibèric per la cara! Vinga, què esperes? Truca ja! Truca!”.
Finalment... Vaig optar, com molt bé ho vaig fer, per apagar aquell absurd i infernal tros de ferralla. Vaig aixecar-me frenèticament, enrabiat amb el món.
-Qui el va matricular! No fan mai res que valgui la pena. Que en cent setanta-quatre canals diferents no hi trobis més que porqueria... És vergonyós –vaig remugar com un vell rondinaire-.
Sí, la tele, l’únic consol per un home com jo, m’havia fallat.
El programa es deia “Televidents en zel” i havia estat canviat d’horari d’emissió múltiples vegades per falta d’interès públic. La pudor de quiròfan que feia el plató havia provocat la intoxicació de la majoria de col·laboradors.
El segon canal emetia un documental d’animals sobre les càries dels elefants africans ideal per a una llarga becaina. Vaig provar un tercer intent però vaig anar a parar de ple a un d’aquells culebrots on els actors amb massa feina se’n van inexplicablement a un país inhòspit o moren tot de sobte.
Cada cop premia els botons del comandament a distància amb més ràbia. No em podia donar per vençut. Al canal infantil, un pastís de nata molt artificial s’enclastava contra la cara d’un pallasso miop que aquell dia no havia passat per la perruqueria; al de notícies no paraven de llegir desgràcies pel “telepronter” amb cara d’intel·lectuals; en un canal mig borrós s’hi entreveia un adolescent d’hormones assassines, uns pantalons de cinc talles més grans de la que li calia i uns pèls a la barba que recitava un poema d’Espriu en versió rap; tot seguit, una entrevista a un irlandès que no estava doblada ni subtitulada; un programa de cuina en el que no es rentaven les mans; un concurs de cant on tots els participants eren destrossats moralment a causa de les crítiques poc sensibles i massa directes del jurat...
I, sorpresa! Ja havia arribat al canal 23. Si seguia endavant m’arriscava a quedar atrapat en un laberint de canals comercials i les meves neurones respondrien instintivament actuant com una manada de nyus en un dia de rebaixes. Vaig agafar aire i vaig prémer el maleït botó.
Canal 24. Vaig reconèixer a la pantalla el rostre operat i tivant d’en Domingo Domínguez i el seu somriure fals enganxat amb superglue, altra vegada. Donava pas a plató a un ventríloc que imitava el Chiquito de la Calzada mentre desfilava en roba interior i llegia cartes del tarot amb els dits del peu.
Els guionistes acabaven de quedar a l’atur aquell mateix moment. Em venien arcades (i no em refereixo a l’arquitectura). Vaig començar a estirar-me els cabells i a cridar com un desesperat. Només amb la publicitat subliminal ja omplien ben bé una hora de programa! Entre anunci i anunci, s’insultaven entre ells, per donar-li morbo a l’assumpte.
A continuació, un xoc cerebral em va provocar ganes de trencar la primera cosa que em posessin al davant (amb una elevada preferència de cara el platet de ceràmica que em va regalar la meva tia per Nadal i que segurament va comprar en una botiga de souvenirs barats, o almenys això posava a l’etiqueta).
“Truca al 900 123 123, endevina quan fan dos més dos i guanya un MP3 i un pernil ibèric per la cara! Vinga, què esperes? Truca ja! Truca!”.
Finalment... Vaig optar, com molt bé ho vaig fer, per apagar aquell absurd i infernal tros de ferralla. Vaig aixecar-me frenèticament, enrabiat amb el món.
-Qui el va matricular! No fan mai res que valgui la pena. Que en cent setanta-quatre canals diferents no hi trobis més que porqueria... És vergonyós –vaig remugar com un vell rondinaire-.
Sí, la tele, l’únic consol per un home com jo, m’havia fallat.
1 comentari:
Hola Marcel. Quina raó! La televisió cada vegada es pitjor, fiquen qualsevol porqueria o sèrie absurda i esperen que mos agrade. Un altre problema és que mos fiquen el que mos han acostumat a veure.
M'agraden les teues publicacions, així que et segueixo per estar al corrent del que puges.
Ainhoa
Publica un comentari a l'entrada